DON JOAN O EL FESTÍ DE PEDRA

Don Joan és, per a tothom, la imatge del seductor. Quan alguna cosa és la imatge d alguna altra cosa, el mirall, que és el que retorna la imatge, es converteix en la presó. En el lloc on els nostres comportaments individuals es reconeixen a ulls de tothom. El consol. La força de la «manada» perque res, ni ningú, s aparti massa dels altres. La por. Com a punt de sortida i d arribada. La por, sempre la por. Don Joan té por. De la responsabilitat, de les dones, de Déu, de la mort, de la vellesa, d ell mateix... i per aixo fuig, s amaga, lluita, sedueix, fornica... i per damunt de tot vol ser lliure, i per aconseguir-ho provoca i repta tota forma d autoritat. Els mites són la destil lació de l essencia de qui som i de com ens comportem. Per més que ens esforcem a ser originals sempre hi ha alguna cosa que ens posa en relació amb els altres. El mite. Allo que compartim. El teatre ha revisat una vegada i una altra aquests patrons perque, sense deixar de ser-ne presoners, puguem, segons l epoca en que ens ha tocat viure, sentir-nos-hi reflectits. Volem que el nostre Don Joan estigui fet de totes aquestes contradiccions. Ens agradaria aconseguir que, del seu mirall, en sortís un reflex contemporani i encegador, un cop de llum, que acabi seduint a qui se l miri. David Selvas, director de l espectacle