Poesia escènica XIII: Quatre peces atàviques és un recull d’obres escrites a final dels anys cinquanta amb les quals Joan Brossa qüestiona el dogma en què, de manera irreflexiva, una comunitat converteix una religió. I, per extensió, posa en dubte la validesa de qualsevol mitologia més enllà del seu reconeixement com a artefacte literari. Si a Per l’abril i El cavall blanc —totes dues de 1957— la literatura és objecte de crítica per la capacitat alienadora que té respecte de la realitat, a les peces de 1959 que presentem, La careta colgada i També, cal sumar-hi la intenció del poeta de recrear la mitologia fundacional d’Occident. El lector observarà, a més, que el poeta sembla resoldre aquestes qüestions mitjançant la creació d’espais lliures de convencions, el denominador comú dels quals no és altre que el propi cos i les seves capacitats, d’acord amb una concepció ancestral (i fins socialista) de l’home.
