Poesia escènica XIV: Ballets i òperes recull una de les vessants més experimentals del teatre de Joan Brossa: la inversió de gèneres típicament burgesos en favor d una teatralitat que «es governi per les seves pròpies lleis i que tiri cap a unes altres possibilitats», com el mateix poeta afirma a El ganxo (1957), una peça breu que il lustra el mecanisme subversiu de què Brossa se serveix en els presents textos. Si a Normes de mascarada (1948/50-1954) i a Troupe (1964) trobem escenes de dansa en les quals el ball és un pretext per a l expressió del cos dels intèrprets com a marionetes dels fils ideològics del poeta, a les òperes parlades Caça de raça (1945-1962) i Els quatre elements (1947-1964) Brossa se serveix de la grandiloqüència i l exacerbació pròpies del gènere per reivindicar l ideal d un home nou que no caigui en l engany d un temps «tan poc carregat de perdó, que tothom necessita l ajut d algú altre». Un compendi de teatre post-dramàtic, doncs, que es regeix per les paraules de Juan Gris amb què Brossa encapçala les Normes: «Cap obra destinada a esdevenir clàssica no pot tenir un aspecte semblant al de les obres clàssiques que l han precedida».
